Mongòlia, primeres impressions.

Un cop més, després d’un llarg viatge amb autobús de 12 hores a través de fronteres, ho havíem aconseguit, havíem arribat a la capital de Mongòlia, Ulan Bator. Immediatament després de plantar els peus a terra, un grup de noies va venir a demanar-nos obsessivament que on anàvem a passar la nostra estada, que quin era el nostre pla i que si ens podien oferir un bon allotjament i tot tipus d’excursions i activitats per fer a Mongòlia.

He de dir que com la idea de muntar a cavall era una de les raons que m’havia dut a arribar fins aqui, em van distreure bastant, l’Alex, pero, va veure el parany immediatament. Un cop alliberats d’elles, vam tractar d’esbrinar quin era el pla a partir de llavors, perquè, un cop més, no en teniem cap pla, a banda de les adreces d’algunes granges de workaway.com al país costat que havia acceptat la nostra petició per a quedar-nos-hi durant una setmana.

Per casualitat ens vam adonar que els triptics que les promotores ens havien donat tenien un mapa de la ciutat a la part posterior, lo qual s’aprecia molt en les ciutats on el concepte de “mapa turistic gratuit” no existeix i no saps cap a on has d’anar. Mirant el mapa, l’únic parc que vam veure va ser al centre de la ciutat, a uns 5km, així que vam haver d’anar-hi amb autobús. Estupidament haviem oblidat de canviar diners a Ulan-Ude i els bancs estaven ja tancat, què fer? Doncs li vam preguntar directament a una noia jove a la parada d’autobus si ens volia fer el canvi ella mateixa, rubles per l’equivalent a tugriks del que costaven els dos bitllets, i ho va fer,i així que podíem pagar l’autobús.

Un cop al centre, vam veure que la zona verda que haviem vist era un petit parc d’atracciones totalment ballat, lo qual volia dir un “impossible plantar-hi la tenda”. Al costat vam veure una zona d’aparcament, i a una cantonada d’aquest un espai on es mostraven i llogaven jeeps de luxe, després de debatre si plantar la tenda o si preguntar-li al que semblava l’home de seguretat vam decidir-nos per la segona opcio i va resultar ser l’adecuada. L’home es va mostrar super dolç, agradable i atent, i, el mes important, va accedir a la molt estranya proposició de dormir als marges del parquing, a les zones de gespa. L’home fins i tot ens va permetre utilitzar el petit contenidor que els treballadors fan servir per menjar o relaxar-se mentre treballen. I aixi vam poder experimentar per primer cop la forma de ser dels mongols, amable, feliç i (massa) relaxats.

DSCN6719DSCN6716

El matí després vam passejar una mica per la ciutat usant encara el mapa del triptic i en la recerca d’un banc que estigues obert el diumenge. I què dir de la granja? Bé, això ja es una altra història.

La cosa és que la primera granja que em tenia tan enamorada la portava en Bayaraa, qui va acceptar la meva petició amb força rapidesa, però que d’alguna manera uns dies abans de començar el nostre viatge, va desapareixer, be, el seu perfil havia desaparegut de la pagina de workaway.com.  Així, en la nostra desesperació ens vam posar en contacte un segon granger, en Martin, que també va acceptar la petició, però que de sobte també va deixar tambe de respondre als missatges un cop va saber que nomes podriem quedar-nos una setmana a la granja (normalment les estades de workaway.com són per almenys un mes).

A causa de tot aquest embolic i durant el nostre viatge, em vaig posar en contacte una tercera persona, en aquest cas una dona anomenada “Dalai”, que tenia un bastant nou perfil i cap referencia d’altres voluntaris, però que immediatament va acceptar la meva petició, i que es va convertir en la nostra última esperança. L’únic problema era que tot i que ens havia dit que si,  no ens va donar cap adreça o número de contacte, de manera que només sabiem la zona on es troba la iurta, i això, en una zona plena de milers de iurtes * repartits per tot el camp, no és una gran ajuda. Tanmateix, vam decidir córrer el risc, i de nou vam fer tot el camí fins a l’estació d’autobusos Dragon bus.

* Una iurta és un tipus d’habitatge mòbil, amb estructura de fusta i coberta de feltre, usada tradicionalment pels nòmades de les estepes de l’Asia central.

DSCN6753

Un cop a l’estacio i comprant el seu bitllet vam veure una altra parella europea d’aspecte sospitosament conegut per a mi…despres de parlar amb ells vaig poder confirmar les meves sospites, eren tambe catalans i de fet, tambe es dirigien on nosaltres voliem anar, aixi que tot i no saber gaire be on haviem d’anar, ens vam llencar a l’aventura.

A l’hora de pujar a l’autobus i molt “a l’europea” vam estar buscant com bojos la matricula del nostre bus reservat fins que el conductor d’un altre autobus ens va dir que el que teniem reservat s’habvia espatllat i que haviem d’anat amb ell, lo qual evidentment ens va semblar d’entrada una trampa… pero que despres de discutir una estona vam acceptar.

El viatge va anar bé, tot i no poder a penes dormir, les vistes pagaven la pena. Uns camps verds, tristament pelats per l’abus de ramaderia, pero molt bonics, bucolics, amb iurtes, cavalls, vaques i finalment iacs (les vaques peludes tipiques de la zona nord de mongolia). Estàvem  molt emocionats. Un cop allà, encara vam haver de regatejar amb 5 taxistes que volien tots dur-nos a Khatgal, el poble al costat del llac. Finalment vam arribar a un bon preu, probablement pagant més que un local, però això és algo que has d’acceptar quan viatge a països “econòmicament més pobres”.
Picture 001Picture 002

Ja en Khatgal i després de tenir algun bon esmorzar tranquil a l’encara (a les 9 del matí) adormit poble, vam començar a buscar un lloc amb wi-fi, per veure si la dona havia respost a cap dels nostres missatges, però no, aixi que novament, estavem sense pla.  La parella catalana va marxar a acampar a la vora del llac i des d’allà buscar-se la vida, així que ens vam dir adéu.  Nosaltres, finalment i sense esperança, vam comprar alguna cosa de menjar i vam decidir unir-nos  a l’altra parella al llac.
Mentre caminavem cap alla, tot d’una, un home en una moto crida el meu nom “Elisabet!” Immediatament em vaig donar la volta i l’home va dir: “Sóc en Bayaraa, de Workway”.

Bé, quina sorpresa! perquè aquest era el noi de la primera granja que havia acceptat la meva petició, però de qui el perfil havia desaparegut del web. En qualsevol cas, i encara que estàvem encara molt confosos, tots dos, un darrere l’altre, vam muntar-nos sense pensar-nos-ho en la seva moto que ens va portar fins a casa seva, al poble mateix.

Finalment resulta que en Bayaraa i la Dalai son la mateixa persona, en Bayaraa havia esborrat el seu antic perfil i creat un de nou, pero, evidentment, no me n’havia dit res, per tant i com tant la descripcio com les fotografies que s’hi mostraven eren totalment diferents, em vaig pensar que es tractava de persones diferents, en fi, aixi son els mongols.

Once at home, these were our first impressions..
Picture 009
an outhouse toilet! 😉
Picture 005

the stove, believe me, not as bad as it looks like!

Picture 011

washing clothes in a no current water washing machine..

Picture 012

It's only fair to share...Tweet about this on TwitterShare on RedditShare on Google+Share on FacebookEmail this to someone

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>